La mirada d’aquesta entrega s’orienta vers les grafies galmesianes que avui es considerarien incorrectes “aygua”, “esfors”, “desmayada”…S’ha de considerar que bona part dels escrits de Salvadore Galmés són anteriors a la publicació de les Normes ortogràfiques (1913).
Això de banda hi surten mots en desús: “figuerol”, “foganya”, “fogor”,,,
I també la curiositat de “florejar”. El castellà “piropo” ha substituit totalment les nostre floretes.
Treballar aquestes referències que mostra el DCVB referides a Salvador Galmés en cada cas i de banda el vocabulari o aspecte conceptual, aporta també elements de reflexió.
Per exemple aquesta tendència local a feminitzar els noms, els mals noms; aixó de garrover, garrovera, de setrill, satrina, de castell, castella…cosa que, per cert no `passa en altres indrets.
Una altra aportació d’avui és un mot perdut el “ferramental”, segons Galmés “fermental”, mot que vdevia conèixer perquè havia treballar a la fusteria del seu padrastre.
Uns altres mots en desús és el de “festejada” i “festejar”.
I també una constant en són les expressions poètiques com la que es mostra a “fervor”
En aquesta entrega de referències galmasianes que mostra el DCVB, enfocarem les paraules:
Faldriguera és avui mot en desús i potser s’ha de considerar localisme; antany ben viu, però no en el sentit que mostra el Diccionari (Butxaca) sinó que. ho deiem quan feiem borsa amb la camisa, gersei o devantal per dipositar-hi coses: fruites, verdures….
Farg/farga també en desús.
També curiós en resulta la “farsèdia” definida com “certa planta de jardí”. N’he sentit parlar, però no l’he sabuda trobar, ni a l’herbari virtual de la UIB, ni a Google o Mrnuda natura.
A manera de curiositat, cal assenyalar que, a vegades, s’utilitzava la mateixa frase per atendre dos conceptes diferent. Es el cas de “fecunditat”. La frase referida als pàmpols ja s’havia utilitzat en el mot “estroncament”.
Amb l’entrega d’avui s’acaben les paraules començades amb e i s’ençeta la lletra f
M’agradarà avui destacar-se tres aspectes. Un fa referència a les paraules que es mostren en sintit figurat (el DCVB ho mostra amb “fig”) com és el cas de “Glopades saturades d’estractes de passió”.
L’altra fa referència a la necessitat de conèixer el context, sinó ¿com es podria entendre “La diafanitat apropava les distàncies ab fal·làcia de miratge”?
I una tercera idea fa referència als “noms de lloc” que utilitza Salvador Galmés. “Sa Faç” apareix a Google referenciat a Salvador Galmés, en canvi no apareix en el Nomenclàtor Toponímic de les Illes Balears, com tampoc no hi apareix “Albranca” com a nom del torrent de ses Planes. ¿Son noms perduts en el temps o fruit de la seva creació?
De banda el que podriem considerar “mots perduts” que mostren aquestes referències del DCVB a escrits del Capellà Capirró: gerricó, esvolvar, primala, reble… m’agradarà avui fer referència al que podriem anomenar “elements filosòfics”, els que mostren el seu ésser, el seu pensar i sentir.
Al assenyalar “Els pàmpols de les vinyes, vermades de fresch, se tenyien de color rovellosa en un estroncament de fecunditat” indica, els cicles vitals de les plantes i que rere la producció hi ha l’hivernada.
I al escriure “Una ona de malenconia impalpable… com un èter qui embolcalla tot lo humà” mostra que la melanconia també es part de la vida.
I també que tot el que comença, acaba, fins i tot els somnis i les esperances: “Les festes majors… són també mortalles d’ensomnis, esvaïment d’esperanses”
En tots els casos es destil·la la seva mirada pessimista, trista…
D’aquesta primera entrega galmesiana de l’any, en destacarem el que ja en resulta una constant: mots en desús (“esquivor”, “estergir”, “estormeir”…) i també les descripcions poètiques de les situacions: “L’amor mutual dels dos enamorats… restava en estament de pura habitut”, “Sentí un escarrufament com si li pegassen una tenallada a la tela del cor,”
A l’accepció 8 de la veu “estat” i més concretament al referir-se als Estat Units, també mostra el seu posicionament ideològic al considerar la ruptura de ridícula i funesta.
El DCVB a vegades mostra entrades que sembla que siguin sols galmesianes. Es a dir hi ha la paraula, la descripció i les referències d’autors. A moltes de les entrades d’avui l’única referència d’autor és la de Galmés.
També es dóna la circumstància, ben excepcional, que una mateixa entrada mostri dues accepcions diferents referides a un mateix autor, com és el cas present de “esquerda”.
En quan als mots de l’entrega d’avui voldria destacar “espitrellat” antany símbol de força i masclisme i en quan a la prosa poètica allò de “El sol… despedint cascates d’ocre llumínich… ab esplendorositats d’apoteosi”
En aquesta entrega d’avui, m’agradxarà destacar el “espaiar” en el sentit de resoldre. “Esplandit” paraula i concepte un tant en desús. “Esparverador” en sentit d’assustar. “Espigolar” i “espipellar”.
Aquesta comentaris previs de les entregues parcials de la nombroses referències del Diccionari Alcover-Moll a Salvador Galmés, com no potser d’altra manera, sempre són limitats, personals i ,també, repetitius.
Avui voldria destacar-ne una frase. En concret aquesta llarga referència: “Els dos joves s’assadollaven, ab voluptuosidat, de pena esmicolada, del esmicament que produeix la trencadura de cors soldats per l’amor”.
Primer pels mots, ja en desús, que mostra: “assadollar”, “esmicar”, “trencadura”… I també per la sensibilitat humana que se’n desprèn.
La primera paraula de l’entrega d’avui, escena, m’ha recordat les dificultats que l’obra galmesiana mostra a l’hora de fer-ne guions cinematogràfics.
N’era ben conscient l’enyorat Miquel Rosselló quan s’imposà el repte personal de filmar-ne algunes. ¿Com les imatges poden abastar els matisos del llenguatge?, deia ell.. ¿Com es podria, en llenguatge cinematogràfic, plasmar quelcom semblant a “L’anyorament… és una morbositat de la passió, una espècie d’escrexensa, de goll sentimental qui vos ofega”?,
Mai podem saber que en diria actualment Mn. Galmés de les festes patronals que abans eren “majors” i “donaven escapada a l’espandiment del cor pagès”.
De les paraules galmesianes d’avui potser en triaria “escarxell”
Ahir 25, gestos, manifestacions i silencis pel Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contyra les Dones. Els gestos són necessaris però del tot insuficients; portam la violència patriarcal ben aferrada. L’atzar ha volgut que una de les paraules galmesianes “escarabutar” vagi lligada a la por de les fadrines derivada del pensart que (per acció del mascle) volien pedregar el fogueró.
Avui, en aquesta entrega, voldria enfocar la poesia -en el sentit assenyalat en el DIEC2 de “cosa elevada o emotiva, àdhuc quan no és produït per aquesta art”- que resulta inherent a la prosa galmesiana. De l’entrega d’avui algunes mostres:
“El cel s’esblaymava talment pintat de lluna diluïda” / “La melancolia autumnal qui surava lleument dins l’atmósfera com una esbravada de pena infinitament esmicoladissa”.
D’altra banda voldria destacar, i si fos possible recuperar, el mot perdut escallar usat a Manacor i Sant Llorenç.
Normalment les converses de cafè es redueixen a un xiuxiueig intranscendent: qui si el futbol, que si el tractor, que si una notícia de la premsa… res que mereixi una anotació posterior atenent que, com és sabut, els records si no resulten impactants, es volatilitzen com el fum de l’olla bullent.
Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer! Continua
De banda les paraules i expressions galmesianes, sempre en la línia ja comentada, voldria enfocar, avui, els “rebots” o paraules singulars i generalment perdudes que, de passada, surten en els petits retalls de text que mostra el Diccionari-Català-Valencià-Balear.
Es el cas de “embatol”, “vent d’era”, “pelatge”, “mostel”, “camada”, “estellicons”, “xiuxiuetjava”…
Seguim amb la constant. Mots perduts (“entremaliat”, “envencar”, “envertolat” “envitricollat”…) i tendresa (“….el jove sentía vagament un anhel…”) ordida amb el drama.(“…l’êpoca objectivament més llastimosa de la vida,,,”
I també les seves habilitats d’observació de l’entorn (“Com un moix entremaliat fent fer xicalines a un ratolí”)
L’entrega d’avui, amb paraules que comencen amb “en” ens regala, altra vegada i com resulta habitual, un grapat de mots perduts, habituals en la parla dels nostres padrins com enranjar, entuellar, ensivellar….
També imatges d’aquesta prosa po+etica ytan galmesiana “Fulles groguenques… enruellades com bocins de plegamí sacorrat”…
I pinzellades o petits guaits a l’essència humana: “El dubte… s’era enquistat dins la convicció metexa”,
Llegint les aportacions d’aquesta entrega el primer que copsa l’atenció és el carrer de ses Roques. Potser era el nom anterior de l’actual carrer d’es Pou?. Tendria la seva lògica al constatar la duresa del pedreny que es troba a l’nici del carrer. És simple suposició.
Una altra curiositat és el coneixement que Galmés té de la “malaltia de l’amor”.
També en destaques les descripcions plàstiques “bavarades de xafogor enervant”, “engallant llurs caps”…
D’altra banda es veu que no tenia eamb gaire estima les rutines: “fredors i foscura morals qui enerven i tuden…”
Amb un “Mot usat per Salvador Galmés“, l’Alcover-Moll destaca la singularitat de la paraula “encarnatjament” com a sinònim d’encarnissament.
També m’agradarà destacar “empinar la maça” com a expressió lligada a la perduda feina de picar càrritx, el “malavejar”, també perdut i les suggestives i ben galmesianes frases que apareixen a “encoxinament” i “encoixinat”.
“Emmorrinyar”, “empelar”.. la prosa de Salvador Galmés, com s’ha assenyalat tantes vegades, és font de mots perduts.
I també d’expressions singulars i genuïnes: “Cabells arreveixinats en un embullament d’incúria”, “Besà el brot ab emotivitat del cor”…
El mot va sortir a la conversa de cafè i em va resultar sorprenent. “No té empena” és expressió que adesiara encara s’usa per assenyalar que una cosa no és bona, o no serveix. Però desconeixia “empena” com a part superior de les sabates.
Sorgí de forma espontània quan parlava del cercadors de soles de mòbil.”Aquestes soles escara poden aguantar una altra empena” Continua