En aquesta entrega, i de banda el mots en desús: “resclòs”, “resquill”, “recloïment”, “resolt”… m’ha cridat l’atenció la definició que Mn. Alcover fa de la república. D’altra banda no gens estrany si atenem allò de “tot el que es diu és dit per algú”.
Un altre aspecte a considerar és la transformació de l’ésser de n’Angelina que es mostra a “resolt”
Les entrades són curtetes. Malgrat això es fa ben present Galmés tant pels mots en desús “rebroll”, “recapso”, “recingle”, “refulgència”… com per la vertent poètica “Gran corona de ressingles vermellosos”, “irradiant refulgències de felicitat”…
En destacaria “recapsó!” interjecció usada per substituir una de les, abans, anomenades flestomies (la intenció era la mateixa, la paraula diferent) i “remei” com a afegit al desig de repòs.
(L’entrega d’avui, atenent els diversos tamnays/tipus de lletra, també em recorda que no acabo de dominar els processos informàtics de WordPress)
De banda els aspectes de vocabulari dels mots en desús, en aquesta entrega, voldria enfocar els següents aspectes:
-No sempre els raonaments que hom fa són accepotats per una altra persona
-Les diferències entre aparença i realitat
-La dolçor de les preparaions de realització “encisadores que dauren l’existència”
-La justificació de “la quadrilla”
-I el costum, ja superat, d’enviar “rebles bronidors” als altres.
Referit a Salvador Galmés assenyala Andreu Caselles, prev. (Revista “Lluc, maig 1976): “Mn. Salvador Galmés: tot un home. Amb les paraules “tot un home”, vull significar dues coses: una que va ser sempre, on Salvador, molt humà, és a dir molt comprensiu, i, l’altra, , que va tenir, sempre també, molta homenia, això és, al pa va dir sempre pa, i al vi va dir sempre vi, sense deixar-se cavalcar mai per4 ningú, fos ell qui fos”.
De banda aquesta referència al capellà Capirró m’agradaria destacar la darrera entrada, la referida a la paraula “rall”. Sabiem que els menorquins “rallaven”, desconeixiem, però, que els llorencins també, d’antic, ho havien fet.
De banda els mots actualment en desús: “de cop i bolei”, “cop de puny”, “adesar”, “quatri”… Voldria enfocar el pes que n’Angelina, “sa Trebolina” té tant en tota la narració de “Flor de Card”, com en les aparicions -unes deu- en el DCVB.
Una altra cosa a destacar és el canvi de costums, ara, en general ja no es passen pels llavis les puntes dels dits, ni els fuster porten el llàpis sobre la orella, ni es fan, amb bancs, quadres de ball
Com evolucioná la relació entre Mn. Alcover i Mn. Galmés?
¿Perquè Mn. Alcover, iniciada la confrontació, va decidir mantenir les nombroses referències del Diccionari Català-Valencià-Balear a “Flor de Card” i altres aportacions del Galmés?.
¿Avui es donaria una situació semblant? Continua
De banda els mots, directes o de rebot, en desús com “pruaga” (malaltia del peus de les galines), “granat” o “manto”… voldria destacar altres aspectes:
“Protesta viva de domini”, “s’era llançada -la dona!- contra el provocador”, “Cada carrer tenia es seu fogueró”, pel que tenen de posicionament social en aquell Sant Llorenç de principis del segle passat.
De l’entrega d’avui, de banda els mots en desús com “primal” o “primala”, en voldria destacat altres aspectes:
El localisme de “porfessó” encara usat en determinats trams d’edat. La consideració dels amors com a “procés”, el final de n’Angelina, sa Trebolina, ara convertida en Sor Francina i el canvi de significat de “promiscu”, ultimament enfocat a les relacions sexuals
D’aquesta entrega en voldria destacar el que podriem considerar “localismes” llorencins de principis de segle passat, molt usats per Galmés: possessori, prendre, prenedor, professó, prestet, pretexte, cap mica…
També voldria fer referència, de passada, al pestilent sortosament perdut “tabac de pota” que solien emprar per fumar amb una pipa.
De banda els mots en desús “poalejar”, “polissonada”. “polsimar”… haurem d’enfocar, també, els “rebots”:: “rúfol”, “marxando”, “debategar”…
I els rempells de prosa poètica sensual que són marca personal: “Un goig placèvol polsimat de rubor delitosament picant,”
Aquesta entrega, a manera de singularitat, mostra, a la veu “porxo”, la descripció del Pou Vell
Manllevaré a Mn. Alcover la descripció que fa de “Pinzell” per fer referència a l’estil de Mn. Galmés “La manera de descriure vivament; l’estil descriptiu d’un autor, d’una facultat, etc”.
No deixarem de banda aspectes descriptius: “Experimentà crexences de planta assaonada”, “Esplendidesa de formes palpitants ab sacsaments de plètora”, “Hi havia una pedra planera, rodonenca”
Ni els mots en desús com “plètora”, “pigota”…
Es continua en la línia oberta des del principi: repescar determinats mots ja perduts (Els moliners ja no existeixen ni tampoc les “perllongues” dels molins); recordar mots usats pels nostres pares o padrins (“perllongar” en sentit de retardar o canviar)…
I la capacitat descriptiva i poètica del Capellà Capirró “Sos ulls d’or fulguraven ab pichs lluminosos com agitats d’una febre estranya,”.
La singularitat d’aquesta entrega es situa en la descripció de “sa Trebolina”: ” N’Angelina… li deyen també sa Trebolina, feminisant el nom sense arribar a personificar-lo anteposant-li l’article Na”,
De l’entrega d’avui en voldria destacar les paraules, el vocabulari.
En alguns casos mots perduts o en desús: “pelleringo”, “pellucar”, “pentura”, “percintar”, “perfondre”, “perhom”…
I també voldria enforcar el que podriem anomenar “rebots” o paraules dites de passada: “espirall”, “resclosa”, “merlet”, “reverberació”, “llantoner”, “pinya”…
(A la imatge destacada, Antoni Maria Alcover)
El Pare Rafel Ginard en l’homenatge que els intel·lectuals li rendiren (1951) assenyalà: “Mossèn Galmés és un gran novel·lista frustat. Com n’Angelina en Flor de Card, esqueixà amb en Jaume, per fer-se monja, Mossèn Galmés renuncià practicament, a la seva amor per les belles lletres, per seguir la vocació que el cridava a una vida austera i de poc encís: treure’s els ulls i espanyar-se la salut en la lectura, confronta i transcripció dels codis lul·lians. (Lluc. Maig, 1976).
En quan al vocabulari, voldria enfocar, avui: “passional”, “patrioter”, “pedestal” i “peixir”
Ara mateix, quan comencen els merescuts fastos del “‘Any Llompart” permeteu-me que li manllevi unes paraules, de “La literatura moderna a les Balears”(1964) relatives a Salvador Galmés: “Línia naturalista que podríem enomenat hispànica, contempladora de l’home en funció de la terra, com un ésser primari mogut per les forces profundes de la natura, immers en un paisatge sobre el qual pesa una fatalitat (que també ell, l’home, sent com l’empeny amb poder irresistible)”
En quan a vocabulari vull destacar els conceptes de “pampallola”, “pansir”, “pantaix” i també “parell”, referit a dos
En aquesta entrega Galmés que cavalca sobre les paraules iniciades amb “o” i “p”, ens mostra mots en desús, però ben escaients com és ara “oripell”: molta aparença i poc valor o “païdura”.
I també les característiques expressions galmesianes referides a l’amor, a l’organització social, i sobre l’esplugada aristocràtica del voltor.
D’aquesta entrega en voldria destacar l’ús de la prosa poètica i sensual que utilitzava Mn. Galmés: “L’aire flametjava prenyat d’oftalmies”, “Ridiculesa qui’s manifesta ab oyositat de crisàlida”, “Se movia en ritme de suavitats ondulants”…
En quan al vocabulari voldria enfocar aquest “onsevulla” molt usat en el Sant Llorenç agícola i ara en desús.
Continuant amb l’ordre alfabètic de les referències que el DCVB mostra de Salvador Galmés, d’aquesta entrega, potser en destacaria el vessant poètic, per a alguns escultòric, del capellà llorencí: “Sobre l’ubaguesa de les aygues lliures, la lluna sobirana senyava un camí de nacres y perles”
I també la seva interpretació filosòfica de determinats moments vitals que fan part del seu relat: “Eren unes amors platòniques, purament objectives, però ja n’hi havia prou” o “Tant els uns com les altres atravessaven l’època objectivament més llastimosa de la vida, encara que subjectivament, potser, la més despreocupada”. “Protestes ofegades de respecte forsós”
De banda el mots en desús, o potser hauria de dir desconeguts?: mossó, mucus, mussolina, nabab…i també de banda les expressions poètiques “Son cor vetlava, mullat de delícies”, ben habituals en totes les entregues, voldria destacar l’afegit a la descripció d’en Jaume “Belluguins” que no descatava en el grup, sinó que era “el darrer mot del credo”.
De l’entrega d’avui potser se’n podrien destacar algunes paraules o expressions avui del tot perdudes: “ningú nat del món”, “morma”, “fer el moro de la cuina”, “mosquejada”, “mossatge”…
També el caràcter pòètic de la prosa galmesiana: “Experimentà un glassament de fret moral que li pansia el cor”
Però, i atès que fa poc haviem destacat, amb paraules de Pere Rosselló, els trets de la personalitat de n’Angelina i en Jaume “Belluguins”, voldria destacar aquest caràcter de masculinitat de n’Angelina adolescent inherent a “Quines mormes ensivella sa Trebolina!”