Aquesta comentaris previs de les entregues parcials de la nombroses referències del Diccionari Alcover-Moll a Salvador Galmés, com no potser d’altra manera, sempre són limitats, personals i ,també, repetitius.

Avui voldria destacar-ne una frase. En concret aquesta llarga referència: “Els dos joves s’assadollaven, ab voluptuosidat, de pena esmicolada, del esmicament que produeix la trencadura de cors soldats per l’amor”.

Primer pels mots, ja en desús, que mostra: “assadollar”, “esmicar”, “trencadura”… I també per la sensibilitat humana que se’n desprèn.

Continua →

La primera paraula de l’entrega d’avui, escena, m’ha recordat les dificultats que l’obra galmesiana mostra a l’hora de fer-ne guions cinematogràfics.

N’era ben conscient l’enyorat Miquel Rosselló quan s’imposà el repte personal de filmar-ne algunes. ¿Com les imatges poden abastar els matisos del llenguatge?, deia ell.. ¿Com es podria, en llenguatge cinematogràfic, plasmar quelcom semblant a “L’anyorament… és una morbositat de la passió, una espècie d’escrexensa, de goll sentimental qui vos ofega”?,

Continua →

Mai podem saber que en diria actualment Mn. Galmés de les festes patronals que abans eren “majors” i “donaven escapada a l’espandiment del cor pagès”.

De les paraules galmesianes d’avui potser en triaria “escarxell”

Ahir 25, gestos, manifestacions i silencis pel Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contyra les Dones. Els gestos són necessaris però del tot insuficients; portam la violència patriarcal ben aferrada. L’atzar ha volgut que una de les paraules galmesianes “escarabutar” vagi lligada a la por de les fadrines derivada del pensart que (per acció del mascle) volien pedregar el fogueró.

Continua →

Avui, en aquesta entrega, voldria enfocar la poesia -en el sentit assenyalat en el DIEC2 de “cosa elevada o emotiva, àdhuc quan no és produït per aquesta art”- que resulta inherent a la prosa galmesiana. De l’entrega d’avui algunes mostres:

“El cel s’esblaymava talment pintat de lluna diluïda” / “La melancolia autumnal qui surava lleument dins l’atmósfera com una esbravada de pena infinitament esmicoladissa”.

D’altra banda voldria destacar, i si fos possible recuperar, el mot perdut escallar usat a Manacor i Sant Llorenç.

Continua →

De banda les paraules i expressions galmesianes, sempre en la línia ja comentada, voldria enfocar, avui, els “rebots” o paraules singulars i generalment perdudes que, de passada, surten en els petits retalls de text que mostra el Diccionari-Català-Valencià-Balear.

Es el cas de “embatol”, “vent d’era”, “pelatge”, “mostel”, “camada”, “estellicons”, “xiuxiuetjava”…

Continua →

Seguim amb la constant. Mots perduts (“entremaliat”, “envencar”, “envertolat” “envitricollat”…) i tendresa (“….el jove sentía vagament un anhel…”) ordida amb el drama.(“…l’êpoca objectivament més llastimosa de la vida,,,”

I també les seves habilitats d’observació de l’entorn (“Com un moix entremaliat fent fer xicalines a un ratolí”)

Continua →

Llegint les aportacions d’aquesta entrega el primer que copsa l’atenció és el carrer de ses Roques. Potser era el nom anterior de l’actual carrer d’es Pou?. Tendria la seva lògica al constatar la duresa del pedreny que es troba a l’nici del carrer. És simple suposició.

Una altra curiositat és el coneixement que Galmés té de la “malaltia de l’amor”.

També en destaques les descripcions plàstiques “bavarades de xafogor enervant”, “engallant llurs caps”…

D’altra banda es veu que no tenia eamb gaire estima les rutines: “fredors i foscura morals qui enerven i tuden…”

Continua →

Amb un “Mot usat per Salvador Galmés“, l’Alcover-Moll destaca la singularitat de la paraula “encarnatjament” com a sinònim d’encarnissament.

També m’agradarà destacar “empinar la maça” com a expressió lligada a la perduda feina de picar càrritx, el “malavejar”, també perdut i les suggestives i ben galmesianes frases que apareixen a “encoxinament” i “encoixinat”.

Continua →

Tal com passà a les entregues anteriors, aquestes pinzellades galmesianes que apareixen en el DCVB no deixen de sorprendre.

Sigui per les seves descripcions: “mescladissa de discordances harmòniques”; les seves referències a l’amor “:…i la jove qieia en desfici, exorcament, dins el deser de la vida”; o el redescobtiment de mots en desús: ambabaiat, embafós, embarriolar…o embatol, referit al vent provenint de la mar.

Sorprenent i fruit del seu temps, resulta la descripció que en fa de l’adolescència a la veu “embastament”, periode que, des de fa anys, es considera cabdal en el desenvolupament de la personalitat.

Continua →