Deia el fa poc finit Pere Sampol, justificant-ho en la seva experiència com a senador, que “Espanya no té remei”. Haurem de fer nostre aquella idea si consideram el que fan els nostres polítics en relació a les llengues, també oficials en bona part dels territoris de l’Estat.
Una vertadera desvergonya! Continua
Tant la xarxa, com la premsa s’han fet ampli ressó de la decisió del Trubunal Constitucional relatiu a l’ús de la llengua en l’ámbit de la sanitat a Balears.
Ben aviat sabrem, idò, si el problema de la sanitat balear és un tema de llengua o si s’usa la llengua com a cortina de fum per amagar altres problemes. En tot cas bona part del mal ja quedarà per fet.
M’agradarà recordar, ara i aquí, aquella idea que mostra Martí Domínguez a “L’esperit del temps”: “La llengua materna és l’última cosa que es pot extirpar d’un territori conquerit; quan ho aconsegueixes pots assegurar plenament que aquell país ja és teu”
En aquesta entrega Galmés que cavalca sobre les paraules iniciades amb “o” i “p”, ens mostra mots en desús, però ben escaients com és ara “oripell”: molta aparença i poc valor o “païdura”.
I també les característiques expressions galmesianes referides a l’amor, a l’organització social, i sobre l’esplugada aristocràtica del voltor.
D’aquesta entrega en voldria destacar l’ús de la prosa poètica i sensual que utilitzava Mn. Galmés: “L’aire flametjava prenyat d’oftalmies”, “Ridiculesa qui’s manifesta ab oyositat de crisàlida”, “Se movia en ritme de suavitats ondulants”…
En quan al vocabulari voldria enfocar aquest “onsevulla” molt usat en el Sant Llorenç agícola i ara en desús.
Continuant amb l’ordre alfabètic de les referències que el DCVB mostra de Salvador Galmés, d’aquesta entrega, potser en destacaria el vessant poètic, per a alguns escultòric, del capellà llorencí: “Sobre l’ubaguesa de les aygues lliures, la lluna sobirana senyava un camí de nacres y perles”
I també la seva interpretació filosòfica de determinats moments vitals que fan part del seu relat: “Eren unes amors platòniques, purament objectives, però ja n’hi havia prou” o “Tant els uns com les altres atravessaven l’època objectivament més llastimosa de la vida, encara que subjectivament, potser, la més despreocupada”. “Protestes ofegades de respecte forsós”
A la Plaça Nova de Santa Maria, l’escenari de la jornada de reivindicació organitzada per l’Obra Cultural Balear i Joves per la Llengua. Continua
De banda el mots en desús, o potser hauria de dir desconeguts?: mossó, mucus, mussolina, nabab…i també de banda les expressions poètiques “Son cor vetlava, mullat de delícies”, ben habituals en totes les entregues, voldria destacar l’afegit a la descripció d’en Jaume “Belluguins” que no descatava en el grup, sinó que era “el darrer mot del credo”.
De l’entrega d’avui potser se’n podrien destacar algunes paraules o expressions avui del tot perdudes: “ningú nat del món”, “morma”, “fer el moro de la cuina”, “mosquejada”, “mossatge”…
També el caràcter pòètic de la prosa galmesiana: “Experimentà un glassament de fret moral que li pansia el cor”
Però, i atès que fa poc haviem destacat, amb paraules de Pere Rosselló, els trets de la personalitat de n’Angelina i en Jaume “Belluguins”, voldria destacar aquest caràcter de masculinitat de n’Angelina adolescent inherent a “Quines mormes ensivella sa Trebolina!”
De banda els mots nous o desconeguts, com el cas de “mil·liari”, voldria enfocar aquells mots antany ben vius i que actualment hariem de situar en el calaix de mots en desús
Es el cas de “minvar” , també molt usual en les cases llorencines que treballaven els brodats, “modorra”, en ocasions usat com s sinònim de peresa o desgana i “moll” referit a l’excé d’humitat de la terra.
Laura Serra publicava dies passats, a l’arabalears.cat, una ienteressant experiència sobre multilingüisme.
Encara que no tothom pugui gaudir dels condicionants d’Anna Solé, la seva aportació resulta interessant i útil., Continua
Mots per un Dijous Sant, Alguns en desús derivats dels canvis laborals i socials: “messes des sembrar”, “mestressa”. Altres sense motius massa clars: “mesclança”, “mestralada” o “migdiada” referit al temps que volta el migdia.
La galmesiana frase “La catalèpsia canicular de la mixdiada s’esveyeix” és d’aquelles per recordar.
Cada lector, com és natural, en fa les seves interpretacions.
En aquesta entrega voldria destacar els mots “maregassa” no referit a la mar sinó a la mare massa permissiva. Al perdut, tant la paraula com l’objecte “marfegó”. Poser també s’ha de considerar mot en desús el “marruqueig” d’ençà que el costum de tenir coloms a casa com a complement alimentari també s’ha perdut.
I no seria una entrada normal de 10 paraules galmesianes si no hi hagués alguna referència a la sensualitat com aquesta “ullada ardenta del sol meridià”.
També és de destacar la referència al dimoni de les “riallasses mafestifèliques”
Des de fa uns anys Card.cat, conjuntament amb l’Ajuntament de Sant Llorenç, proposa una sèrie de títols de cinema alternatiu i en català per a l’alumnat de Mestre Guillem Galmés i CEIP Sant Miquel.
La intenció és que el cinema més enllà del mainstream (que ja es pot veure setmanalment per la cartellera dels multicines), i a més doblat al català (que de cada pic se’n sent manco a la pantalla) arribi als més petits de la casa. Així, del 7 al 10 d’abril, les escoles de Mestre Guillem Galmés i Ceip Sant Miquel han passat a veure els films. Aquí vos deixam la llista de pel·lícules que els hem preparat: Continua
Si l’havia sentit alguna vegada, aquest mot s’havia disolt en la immensitat de l’oblid.
A la taula de cafè parlaven de galines, ara es bon temps per posar polles ponedores, i una persona de la taula recomanava a l’altra que no les posas d’aquestes blanques: –no convenen són llambrines!
En sentit figurat assenyalava que tals galines eren més eren esquerpes, salvatges, desconfiades que les altres, les suposades “normals”. Això de les galines ve a ser com tot, hi ha espècies que es posen de moda, i les modes van i venen. Fins a saber que eren “llambrines”, aquestes blanques tenien la fama, sense cap tipis d’anàlisi comparativa, de ser bones ponedores i poc menjadores. Continua
D’aquesta entrega potser en destacaria una teringa de mots fins fa poc ben vius en la nostra localitat: “moridora”, “malavidós”, “maldeventrada”, “maleït”, “malfet”, “mancabar” i “mans-fentes”, “mancabar”…
Els conceptes de “malànima” i “malla”, en sentit de xarxa, fins ara, em resultaven desconeguts, i això que també surten en el normatiu DIEC2
En aquesta entrega es passa de la lletra l a la lletra m
“ginya” en sentit de rail de tren, “lluminar”, “macilència”…fan part d’aquelles paraules galmesianes ara en desús.
Voldria enfocar els mots “llosca” molt nostrat però en desús i “loco” no admès ara en el normatiu.
Com resulta habitual, no hi ha entrega sense que Galmés mostri sensualitat (“voluptuositats orientals”, “la rojor magrana de sos llavis”).
Però d’aquesta entrega en voldria destacar la maça de picar càrritx, un element imprescindible a les llars llorencines fins a l’arribada de la demanda de mà d’obra barata per a la manufactura de borses d’argent, prèvies als brodats.
“Fusada”, “repulsiva”, “oratjol”, “polsar”, “asceta”, “parar l’orella”. “arrufament”. “engolirse”…potser farien part d’aquelles paraules en desús que surten de rebot en les referències que el DCVB fa d’en Salvador Galmés.
Amb tot i amb això, en aquesta entrega voldria descatar el “llenderejar”, referit a pegar mab una llendera. “Llepolia”, no en el sentit de menja dolça, sinó de desig i, sobre tot “llinatge” en el sentit de menjar excessivament
En aquesta entrega, es passa de la J a la L.
El llenguatge de Salvador Galmés, en aquests retall que mostra el DCVB no deixa de soprendre.
Avui en destacaria el “caràcter jeroglífic”, “jonquívol”, “anhels jubilosos”, “sogres barbudes i banyudes, aferradisses just sargantanes”, “nigromància”, “perllogna”, “energies latents”, “llampec picardiós”…
Normalment aquestes entregues setmanals acostumen a ser de 10 paraules, aquesta vegada m´he permès la llicència de posar-ne onze i és que això de tenir bona o mala jeia és una d’aquelles expressions perdudes o mancades d’ús en època de la nostra generació.
Persisteixen els altres aspectes sovint comentats, el vessant poètic: “Les ninetes… fulgurant esguarts d’intensitat torbadora” i el vessant sensorial i humà: “Elements integrants de l’atmosfera passional”.
En aquesta entrega, la que fa cinquanta, voldria destacar l’actualitat de les reflexions galmesianes. Han passat més de cent anys…i les protestes segueixen ofegades de respecte forçós i d’impotència, adesiara te n’adones de complicitats inconfessades i de les transformacions ràpides i inconscients.
També les indumentàries dels jovencells ofereixen certa uniformitat…
Les lectures -i els comentaris derivats- són sempre personals. I em fa gràcia enfocar el nom de Lina, vella reducció illenca de Catalina. Ara, empesos pels usos de la llengua castellana s’imposa Cata per a la mateixa funció.