Arxiu de la categoria: Llengua

Salvador Galmés en el DCVB/23

Publicat el per
Respon

Totes les entregues d’aquest recull que el DCVB mostra de referències a Salvador Galmés, resulten, al meu entendre sucoses per diversos motius.

D’una banda hi apareixen “mots perduts”, com és ara “marxando”, rugall. bronidissa…

També la riquesa i plasticitat de les seves descripcions “…aquells peus negrosos, negrencs…de dits escampats”. “…feixos de raigs taronjats…”

I també, adesiara, la mostra del seu sentir espiritual: “La reverberació més perfecta de la Divinitat, o sia, la vida humana” Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/22

Publicat el per
Respon

Com s’ha vist, de totes aquestes petites entregues de paraules galmesianes se’n pot treure que ena ajuda a conèixer, un poc més, es capellà Capirró.

De l’entrega d’avui en voldria destacar tant el lleguatge contundent. “en vaga discordança qualque udol de ca”, “bollidissa argentina”, “ratxa revolucionària”… com la dolçor d’altres aportacions: “”l’expansibilitat de la passió”, “misteriosa dinàmica de l’amor”…

També voldria destacar una característica social d’aquell Sant Llorenç fonamentalment agrícola, les agrúpacions  (“pandilles”), úniques i separades per sexes: “…formava part de la quadrilla dels dimonis boyets…composta de quasi tots els bergantlls de la vila.”

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/21

Publicat el per
Respon

De l’entrega d’avui en voldria destacar el “destrobeir”, paraula fins ara per mi desconeguda, i les “poc usades”: desvarietjar, diassa -per assenyalar (dia immediat i ja passat”- i didatge.

El tema de les dides i el seu reconeixement és una qüestió que, com a poble, tenim encara pendent. Sortosament la tasca i professió corresponen a temps passats, però la seva incidència social i econòmica va ser important i fa part, encara, de les arrels d’algunes families llorencines.

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/20

Publicat el per
Respon

De l’entreda d¡avui en voldria destacar dues paraules perdudes o poc usades com “desnonar”,o “destralejar” i fa anys ben habituals.

Si un desnonava una barrina era font de conversa de bona part del poble. Fer “destralejar” una persona, podia tenir una connotació negativa com la que mostra Mn. Galmés, però també s’usava en el sentit d’empaitar o de jugar.

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/18

Publicat el per
Respon

Potser de la mostra d’avui en destaquen una sèrie de “mots perduts” com és ara: demble, departar, desbordellar, descompassar…

Aquesta darrer, al meu entendre, mostra una descripció ben galmesiana: “ El cor del jove bullia de passió, qui… perillava esclatar prest y desbordellar-se ab impetuositat de cràtera volcànica”

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/17

Publicat el per
Respon

Encetam la lletra “d” amb una tanda de 10 paraules (i frases de Salvader Galmés)

Com gairebé sempre bona part de les frases, a més de mostrar l’ésser galmesià són per al record. Si avui n’hagués de destacar una seria aquesta:  “La jove queya en desfici… cremant-se afanys d’esser esclava d’amor en una dedició absoluta de sos pensaments y afectes al amat”

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/16

Publicat el per
Respon

Alguns estudiosos assenyalen que les errades no existeixen. Al fer una cosa es fa, tothom la fa a consciència, després amb el pas del temps, es veurà si el que s’havia fet era encertat o errat.

Va ser així que em vaig adornar que m’havia errat. No havia fet correctament  el “copiar i enganxar” de les paraules, per això vag donar per acabada la lletra “C” quan encara no ho era. Vet aquí el serrell que havia quedat.

Si hagués de destacar alguna idea segurament em decantaria per les galmesianes ·”cruya vilentament el cor” i “olivera que el mestral esbranca”.

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/14

Publicat el per
Respon

Encara que sigui a petitíssimes espipellades agafades del DCVB, la lectura de Salvador Galmés a més de resultar entretinguda permet entreveure el seu ésser, la seva sensibilitat i també l’acurada capacitat d’observació.

“Les mans, els llavis,… tot son cos, s’extremien per la corrent nerviosa de l’expectació”… “Escurant-se el barram amb contraccions de llavis”… Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/13

Publicat el per
Respon

De la proposta d’avui, potser se’n poden destacar alguns aspectes.

La manera de ballar dels dimonis llorencins, aleshores, a principis de segle, era “ab fexugor, però còmicament”. Per dir-ho amb termes actuals “a la manacorina”

Les correlacions metafòriques que utilitza: festes amb maternitat, puig amb conicitat perfecte…

I la frase més destacable potser seria “El fastidi constituïdor del fons de la nostra vida” pel que té de possible posicionament personal.

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/12

Publicat el per
Respon

Atès que, amb aquest programa la cursiva, per si mateixa, no destaca gaire, s’ha optat per posar-la també en negreta.

De l’entrega d’avui, particularment en voldria destacar dues entrades, una per considerar-la singularment galmesiana “Singlots reclosos per un coagulament de desconhorts”, d’aquelles que, si més no en una primera lectura., requereixen el diccionari a mà.

I des d’una perspectiva diguem-ne “de desenvolupament” , destacaria el cernut, la intensitat apagada per la distància, sempre recomanable, tant si parlam de pensaments com de sentiments. Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/11

Publicat el per
Respon

Com passa en cada entrega Salvador Galmés aporta paraules per entretenir-.s’hi.

En “capdillar” mostra el rol o paper de cada un dels integrats d’un grup.

Amb “canada” ens retorna en aquell jocs de bolles, de carrer i generalitzats, que es mantingueren fins més enllà dels anys seixanta del segle passat.

“capamuntada”, “caramellada”, “carminositat”, paraules suposadament ben vives en el nostre entorn a principis de segle vint

Però si avui n’hagués de destacar dues, potser triaria: “cama-segat” i “cap treu, cap maga”. Observar sense ser vist va ser arrelat esport local. Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/10

Publicat el per
Respon

La relació de paraules començades amb la lletra “b” s’haurà enllestida amb dues entregues.

D’aquesta segona en voldria destacar els mots “brant” i “brondar”, paraules realment perdudes. I també la diversificació de les dues “bronidores”, la de la mel i la de card. Aquesta darrera es posa la careta de dolenta a la narració “Flor de corritjola” . “…amb son xupador gruixat i toix, li prengué la mel, dixant-la expremuda de tot”, diu referida a la flor Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/9

Publicat el per
Respon

Continuam amb la lletra “b”  les entrades galmesianes.

D’aquesta entrega, en voldria destacar dues coses. Una, no sempre les paraules que usa Galmés apareixen en el “Normatiu” (casos de “boada”, “boirositat”, “bon-jesús”…).
En el sí del DCVB les referències a Galmés  fan part d’una tira de referències, però d’altres n’és referència única.

L’altra, el declivi de les avellanes. Galmés fa referència a les “clovelles d’avellanes bocinetjades”. Em porta al record de les “avellaneres”, persones que, en el Sant Llorenç preturístic i en dies de festa major paraven taula per vendre, entre altres coses, avellanes i torrons. Un dels molts costums perduts.

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/8

Publicat el per
Respon

Amb aquesta petita entrega finalitzen les referències que el DCVB fa a Salvador Galmés relatives a la lletra “a”.

D’aquesta petita rerlació tal vegada se’n podria destacar l’ús tant de castellanismes (assombrit) com de neologismes (atencional). Encara que si n’hagués de destacar alguna em decantaria per “atzabó”, fins ara desconeguda o per “atzar” (imatge) per la transcendència que té en l’aventura del viure

Continua →

Salvador Galmés en el DCVB/7

Publicat el per
Respon

L’atzar de les paraules ens mostra, en aquesta setena entrega, un Salvador Galmés dolç i amorosit, sense deixar de banda el seu presumpte fort caràcter.

Al marruqueig dels dos jovencells, a l’apacibilitat de la corrent quieta o a la manera de lluir de l’estel…si oposen les baverades dels camps arrostollats o la lluita, en forma d’ariet, dels joves en el Pou Vell.

Continua →

Barbarismes: “xeripa”

Publicat el per
Respon

Jaume Ferrer, en les seves propostes de mots perduts, va incloure “xiripa” (tal com mostra el DCVB) o “xeripa” (com es diu per aquí).

Paraula en desús que, anys passats era tan arrelat que, fins i tot, existia com a malnom.

Just feta la feina me’n vaig adonar que soirtia en el “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera. Es així que… Continua →