De banda les paraules i expressions galmesianes, sempre en la línia ja comentada, voldria enfocar, avui, els “rebots” o paraules singulars i generalment perdudes que, de passada, surten en els petits retalls de text que mostra el Diccionari-Català-Valencià-Balear.
Es el cas de “embatol”, “vent d’era”, “pelatge”, “mostel”, “camada”, “estellicons”, “xiuxiuetjava”…
Seguim amb la constant. Mots perduts (“entremaliat”, “envencar”, “envertolat” “envitricollat”…) i tendresa (“….el jove sentía vagament un anhel…”) ordida amb el drama.(“…l’êpoca objectivament més llastimosa de la vida,,,”
I també les seves habilitats d’observació de l’entorn (“Com un moix entremaliat fent fer xicalines a un ratolí”)
L’entrega d’avui, amb paraules que comencen amb “en” ens regala, altra vegada i com resulta habitual, un grapat de mots perduts, habituals en la parla dels nostres padrins com enranjar, entuellar, ensivellar….
També imatges d’aquesta prosa po+etica ytan galmesiana “Fulles groguenques… enruellades com bocins de plegamí sacorrat”…
I pinzellades o petits guaits a l’essència humana: “El dubte… s’era enquistat dins la convicció metexa”,
Llegint les aportacions d’aquesta entrega el primer que copsa l’atenció és el carrer de ses Roques. Potser era el nom anterior de l’actual carrer d’es Pou?. Tendria la seva lògica al constatar la duresa del pedreny que es troba a l’nici del carrer. És simple suposició.
Una altra curiositat és el coneixement que Galmés té de la “malaltia de l’amor”.
També en destaques les descripcions plàstiques “bavarades de xafogor enervant”, “engallant llurs caps”…
D’altra banda es veu que no tenia eamb gaire estima les rutines: “fredors i foscura morals qui enerven i tuden…”
Amb un “Mot usat per Salvador Galmés“, l’Alcover-Moll destaca la singularitat de la paraula “encarnatjament” com a sinònim d’encarnissament.
També m’agradarà destacar “empinar la maça” com a expressió lligada a la perduda feina de picar càrritx, el “malavejar”, també perdut i les suggestives i ben galmesianes frases que apareixen a “encoxinament” i “encoixinat”.
“Emmorrinyar”, “empelar”.. la prosa de Salvador Galmés, com s’ha assenyalat tantes vegades, és font de mots perduts.
I també d’expressions singulars i genuïnes: “Cabells arreveixinats en un embullament d’incúria”, “Besà el brot ab emotivitat del cor”…
El mot va sortir a la conversa de cafè i em va resultar sorprenent. “No té empena” és expressió que adesiara encara s’usa per assenyalar que una cosa no és bona, o no serveix. Però desconeixia “empena” com a part superior de les sabates.
Sorgí de forma espontània quan parlava del cercadors de soles de mòbil.”Aquestes soles escara poden aguantar una altra empena” Continua
Gairebé tota la llista que es mostra avui de paraules del DCVB referides a Galmés es podrien considerar “mots perduts”: embaular, embaumar, embeure…
Però sense deixar de banda el regal de la permanent “prosa poètica”: “cadències dolcissimes, embaumadores…”, “embevent la dolçor dels dies”, “llença embiaixada de llum…” “…amb les manetes tremoloses”. “emborbollaments de llenguatge amorós”
A vegades el temps posa les coses en el seu lloc.
Vegeu un interessant article de Sebastià Alzamora a arabalears.cat on mostra el posicionament del Consell d’Europa en relació a la nostra llengua. Continua
Tal com passà a les entregues anteriors, aquestes pinzellades galmesianes que apareixen en el DCVB no deixen de sorprendre.
Sigui per les seves descripcions: “mescladissa de discordances harmòniques”; les seves referències a l’amor “:…i la jove qieia en desfici, exorcament, dins el deser de la vida”; o el redescobtiment de mots en desús: ambabaiat, embafós, embarriolar…o embatol, referit al vent provenint de la mar.
Sorprenent i fruit del seu temps, resulta la descripció que en fa de l’adolescència a la veu “embastament”, periode que, des de fa anys, es considera cabdal en el desenvolupament de la personalitat.
Amb aquesta entrega es passa de la lletra “d” a la “e”.
De banda les belles, tangibles i fortes descripcions que conformen la prosa de Salvador Galmés (“desplegant l’entorcillament del drap, en forma de ble”,”… sorollosa com una inmensa caldera de pega en ebullició”) en voldria destacar dos aspectes:
Un de caire filosòfic quan es refereix a l’energia torbadora que edifica destruint.
I l’altre el localisme que mostra el DCVB quan desscriu el ball “En la festa major de Sant Llorenç des Cardassar”
Totes les entregues d’aquest recull que el DCVB mostra de referències a Salvador Galmés, resulten, al meu entendre sucoses per diversos motius.
D’una banda hi apareixen “mots perduts”, com és ara “marxando”, rugall. bronidissa…
També la riquesa i plasticitat de les seves descripcions “…aquells peus negrosos, negrencs…de dits escampats”. “…feixos de raigs taronjats…”
I també, adesiara, la mostra del seu sentir espiritual: “La reverberació més perfecta de la Divinitat, o sia, la vida humana” Continua
Com s’ha vist, de totes aquestes petites entregues de paraules galmesianes se’n pot treure que ena ajuda a conèixer, un poc més, es capellà Capirró.
De l’entrega d’avui en voldria destacar tant el lleguatge contundent. “en vaga discordança qualque udol de ca”, “bollidissa argentina”, “ratxa revolucionària”… com la dolçor d’altres aportacions: “”l’expansibilitat de la passió”, “misteriosa dinàmica de l’amor”…
També voldria destacar una característica social d’aquell Sant Llorenç fonamentalment agrícola, les agrúpacions (“pandilles”), úniques i separades per sexes: “…formava part de la quadrilla dels dimonis boyets…composta de quasi tots els bergantlls de la vila.”
Arabalears,cat publica “Un adéu al professor Grimalt” de Sebastià Alzamora.
Li manllevam l’article a manera de recordança d’aquest reconegut investigador i professor felanitxer que ens acaba de deixar. Continua
De l’entrega d’avui en voldria destacar el “destrobeir”, paraula fins ara per mi desconeguda, i les “poc usades”: desvarietjar, diassa -per assenyalar (dia immediat i ja passat”- i didatge.
El tema de les dides i el seu reconeixement és una qüestió que, com a poble, tenim encara pendent. Sortosament la tasca i professió corresponen a temps passats, però la seva incidència social i econòmica va ser important i fa part, encara, de les arrels d’algunes families llorencines.
De l’entreda d¡avui en voldria destacar dues paraules perdudes o poc usades com “desnonar”,o “destralejar” i fa anys ben habituals.
Si un desnonava una barrina era font de conversa de bona part del poble. Fer “destralejar” una persona, podia tenir una connotació negativa com la que mostra Mn. Galmés, però també s’usava en el sentit d’empaitar o de jugar.
Potser de la mostra d’avui en destaquen una sèrie de “mots perduts” com és ara: demble, departar, desbordellar, descompassar…
Aquesta darrer, al meu entendre, mostra una descripció ben galmesiana: “ El cor del jove bullia de passió, qui… perillava esclatar prest y desbordellar-se ab impetuositat de cràtera volcànica”
Joana Maria Morro, en la seva secció Llengua amb tàperes del diari “arabalears.cat” mostra, de forma divertida, com i perquè s’hauria de subtituir “cucurutxo” per caperutxa. Continua
Encetam la lletra “d” amb una tanda de 10 paraules (i frases de Salvader Galmés)
Com gairebé sempre bona part de les frases, a més de mostrar l’ésser galmesià són per al record. Si avui n’hagués de destacar una seria aquesta: “La jove queya en desfici… cremant-se afanys d’esser esclava d’amor en una dedició absoluta de sos pensaments y afectes al amat”
Alguns estudiosos assenyalen que les errades no existeixen. Al fer una cosa es fa, tothom la fa a consciència, després amb el pas del temps, es veurà si el que s’havia fet era encertat o errat.
Va ser així que em vaig adornar que m’havia errat. No havia fet correctament el “copiar i enganxar” de les paraules, per això vag donar per acabada la lletra “C” quan encara no ho era. Vet aquí el serrell que havia quedat.
Si hagués de destacar alguna idea segurament em decantaria per les galmesianes ·”cruya vilentament el cor” i “olivera que el mestral esbranca”.